21 dies… buscant feina! Viure l’Atur

Feia temps que no actualitzava el bloc, i un comentari nou m’ha motivat molt i he decidit escriure per tancar el cicle de posts recerca de feina per dos motius:

En primer lloc, He viscut en primera persona i per primer cop a la meva vida l’experiència de viure la situació d’atur… UNO MAS EN ESPAÑA!!! Per posar-vos en antecedents, la cosa va anar més o menys així:

Després d’un any 2014 dur a nivell professional i personal per varis motius,  el projecte on treballava va canviar ; o el que és el mateix en el precari sector de l’animació sociocultural, em van acomiadar de la feina.

Es van apropar les eleccions municipals del 2015 i els polítics de l’Ajuntament de torn (amb el suport incondicional dels técnics de referència), van pensar que canviant el projecte de Joventut, aconseguirien uns quants vots (o en el cas dels técnics, una palmadeta a la espatlla). El nou GRAN projecte era una retallada de la meva jornada laboral, passant de jornada completa a mitja jornada, això sí, amb els mateixos projectes i objectius a assolir amb la meitat de temps!

Ja feia temps que em rondava pel cap un canvi de feina, pot ser de sector; i com vaig fer bondat durant molts anys abans, tenia cotitzat un bon grapat de mesos amb un atur més o menys digne. A més tinc la sort de tenir una parella que em recolza en les meves decissions i vaig decidir a fer el salt (…al buit). He de dir que no va ser una decissió fàcil i que no ho vaig passar gens bé!

Al reduïr-me a la meitat la meva jornada laboral, em vaig veure “obligat” moralment i professionalment a NO acceptar la nova oferta. A més em van comunicar que per al nou projecte estaven interessats en una persona amb Grau i preferiblement amb el màster de joventut o gestió cultural per al bon funcionament del projecte, titulació i màsters que jo no he cursat. En poques paraules: “volem algú amb més formació que tu i menys experiència, i que per la meitat de sou faci la mateixa feina”.

Vaig marxar amb el cap ben alt i expressant amb claredat als meus superiors que la millora i continuïnat del projecte no podia passar per reduir les hores d’atenció al projecte: d’això s’en diu retallada!

Tambe vaig voler deixar constància que la continuïtat d’un projecte va molt lligada amb els professionals que hi treballen, amb la implicació al projecte i amb la motivació. Els vaig plantejar quin nivell d’implicació i continuïtat podía tenir un/a treballador/a amb carrera (grau o diplomatura) i màster en treballar mitja jornada, amb un contracte per obra i servei, amb un sou de menys de 700 €, en torns de matí, tarda i caps de setmana?

Finalment els vaig exposar la meva opinió, més o menys de la següent manera:

“No estic disposat a acceptar les condicions que s’ofereixen, ja que la feina que s’ofereix està molt per sota dels requeriments per accedir al lloc de feina. Per desenvolupar aquesta feina, la titulació i la formació que s’ha de tenir és un Cicle Formatiu de Grau Superior, i no pas una titulació de grau i encara menys de màster. El que oferiu, i perdó per l’expressió, és un contracte basura, a mitja jornada i a dedicació complerta (matins, tardes i caps de setmana). Esteu fomentant la precarització laboral (i des de l’administració local!!!… Això no ho vaig dir però ho penso).” Acompanyat d’un “moltes gràcies per tot i us desitjo el millor” o similar, vaig maxar amb més o menys dignitat.

Un cop sense feina, encara vaig tenir l’oportunitat de viure una dantesca trucada per telèfon de l’alcadable de l’Ajuntament de torn, demanant-me informació sobre el meu procés d’acomiadament, per veure si podia treure algun que d’altre vot amb la informació que podia extreure de mi…. Em va preguntar quins eren els motius reals del meu acomiadament ja que tots els usuàris del servei parlaven maravelles de la meva feina realitzada, al que jo vaig contestar de la manera més correcte possible, dient-li: ” Perdoni, molt Honorable Sr. Alcaldable, però crec que no sóc pas jo qui ha de contestar a aquesta pregunta; jo li puc repetir els motius que m’han dit a mi, però que suposo que vosté ja coneix. Ara bé, li he de reconèixer, que la seva trucada em reafirma en l’opinió que tinc, que alguna altre cosa deu haver passat i que, ni a vosté ni a mi, ens han volgut explicar. Sento no poder ajudar-li més.” Bé, una anecdota més a la llista…

Estar a l’atur no és estar de vacances

Vull fer una esmena a com es viu l’atur que en el meu cas, no va ser triat, sinó impossat. Això comporta unes emocions que es viuen intensament: Pors, inseguretat, depressió, frustració, etc…

Quan et fan fora del teu lloc de feina sempre hi ha implicit un missatge, que no es diu, però que està allà: NO SERVEIXES PER AQUESTA FEINA!

En el meu cas, em va desanimar moltíssim. Pensar que la feina per la qual t’has format, has invertit temps i esforç, per la que gaudeixes i si cal et desvius, per la que t’impliques i per mal de caps que et pugui donar, estimes. Per tot això que has lluitat tota la teva vida, simplement, no serveixes.

Sort que em considero una persona forta i vaig voler pensar que era una opinió personal, sense valorar la meva tasca professional. A la vida ens trobem amb persones més o menys afins, però el que tinc clar, és que a la feina, s’ha de separar i treballar per un objectiu comú, que en el meu cas, al treballar en el sector social, són els usuàris als quals m’adreço: Els Joves. Estic convençut que la meva feina amb el col·lectiu de Joves no ha estat la millor de totes, però sí que hi he possat tota la meva passió. He gaudit els millors i pitjors moments a nivell professional, he après moltíssim, m’he trobat amb persones maravelloses i persones que no, he tingut exits i fracassos… Ho he viscut al màxim!!!

En mig d’aquest mar de sentiments, el més normal és que sortim de la nostra zona de comfort per entrar en la de pànic. I en mig d’aquest pànic a sobre has de tramitar a contracorrent l’atur. Hora de buscar a contracorrent papers oblidats, de fer viatges d’aqui cap allà i cues interminables, apurant al màxim (no per voluntat pròpia) el temps de 15 dies per aconseguir l’atur. Us asseguro que no és pas un mes de vacances percissament…. Et dona temps de replatejar-te la vida i donar-hi voltes, mooooooooltes voltes a les coses….

Hora de posar en pràctica els auto-consells

Un cop m’he assegurat que tot és correcte, tinc el meu compte al “sepe”, he consultat mil cops la nòmina i el dia de cobro, em proposo començar la meva recera de feina. Vaig actualitzar el meu CV, les diferents xarxes professionals i consultar i tirar Curriculums a totes les ofertes laborals del sector.

Un cop ja coneixía de memòria totes les ofertes existents, alguna que d’altre entrevista sense èxit i una mica més de frustració, vaig decidir fer públic que em trovaba a l’Atur. Vaig viure aquesta situació com un fracàs i durant cert temps no vaig voler dir que estava a l’Atur, per vergonya, per no voler parlar del tema, per que pot ser necessitava temps per assimilar la meva nova etapa… He de reconèixer que em va costar!

Un cop “superades” les pors, vaig agafar el carro de la compra i vaig anar al mercat setmanal del meu municipi, cosa que m’agrada fer quan la feina i el temps m’ho permeten. Aquell matí havia decidit explicar a tothom que em trobés, que estava a l’atur, normalitzar la situació… Em Vaig trobar amb un vell conegut, i quan em va preguntar el típic “que tal?” jo li vaig dir “doncs mira tu, a l’atur!”. Vaig pensar que havia superat la situació amb èxit, i crec que amb bona nota. Em vaig sentir desofegat i bé amb mi mateix.

Aquest insólit fet, aquest decissió d’explicar, aquest pas de superar-me a mi mateix va acabar sent la raó per la qual, un mes més tard de perdre la meva feina, rebía una trucada dient-me que aquell vell conegut m’havia recomanat i que si podía enviar-li un CV i veure’ns algun dia amb la responsable de meu actual lloc de treball.

I ara, després de rellegir amb certa distància el que vaig escriure en els diferents articles de 21 dies… buscant feina! he de dir que no vaig fer pas una mala feina! Us recomano paciència i seguretat en vosaltres mateixos/es que segur que el millor està per arrivar!

 

El segon motiu pel qual tanco el cicle de posts de “21 dies… buscant feina!, i ara que he rellegit l’article abans de postejar-ho, és aquest aire que hi ha d’acomiadament. El meu nou lloc de feina també ha comportat un canvi de col·lectiu. He deixat de treballar amb joves per passar a treballar amb discapacitats… Dos móns ben diferents però amb els que gaudeixo molt treballant.

Aprofito per dir un “fins aviat” i no pas un “adeu” a tots/es els/les joves, companys/es, profes i mestres, jefes/as i altres persones que m’he trobat pel camí. Em despedeixo amb el convenciment que he fet tot el que he pogut i encara més convençut que queda molt per fer! Us animo companys/es, Informadors/es juvenils, Animadors/es Socioculturals, monitors/es i altres categories professionals del Lleure Educatiu i Social amb Joves a seguir lluitant per uns projectes de qualitat, per unes condicions dignes de treball i per un sector més just que avui dia és, sota el meu parer, vulnerable i necessàri però sota el parer dels polítics i gestors de torn, prescindible.

 

Fins aviat, joves!

21 dies Buscant feina?… 21 mesos!!!

Tal com diu el títol, Al final, desrpès de 21 mesos buscant feina, he trobat la meva!!He canviat de municipi però no de sector. Actualment treballo a un casal de joves i per decisió personal ja que vaig voler canviar d’aires.

L’altre dia parlant amb una antiga companya d’estudis i feina, em deia: “t’enrecordes quan abans no teniem que buscar feina? només calia enviar un parell de curriculums i et sortien feines de sota les pedres!!!”; i tenía raó! de fet, jo mateix vaig ser d’aquells que va pensar “vaaaa si encara no has acabat d’estudiar i tens feina de sobres”

L’unic que crec que val la pena comentar, és la conclusió desprès d’haver format part d’aquest projecte professional/personal: què el món laboral ha canviat (…i molt…) de deu anys ensà.

Tornant al tema que m’ocupava, per canviar de feina, vaig haver de plantejarme quins eren els mínims que exigia al nou lloc de feina. això vol dir que vaig haver de renunciar de certs drets adquirits durant 10 anys al mateix lloc de feina; Us comento les diferències entre feines (tot i tenir les mateixes tasques funcions) però el simple fet de canviar de feina, i en aquests temps suposa:

Contracte laboral: He passat de contracte indefinit a contracte per obra i servei. Cada any em fan fora i em tornen a contractar. Així és com les empreses privades miren pel bé comú: precaritzant els contractes de treball (i això que el govern no dorm pensant mesures per facilitar la contractació NO temporal… intento ser irònic).

Categoria: He canviat de categoria laboral. Antigament era coordinador de programes pedagògics i actualment, per la mateixa feina sóc animador sociocultural. No obstant també destaco la negociació amb l’empresa: Tot i haver parlat amb el responsable per telèfon, vam acordar clarament que em faría contracte acord amb el meu nivell d’estudi, però alhora de signar el contracte, l’empresa va decidir canviar el pactat i oferirme una feina per sota de la meva categoria professional i acadèmica. Total de la història? uns 2000 €/bruts menys a l’any.

Jornada laboral: Aqui no ha canviat tant la història… segueixo tenint una jornada complerta (era un dels mínims que exigia a la nova feina), però actualment treballo de dimarts a dissabte (abans era de dilluns a divendres) però amb l’agravant que no es computen les hores extres ni de nocturnitat. Això vol dir “fes hores per que el servei ho requeireix però te les pagarem al preu que millor ens convingui.”

A més he d’afegir desplaçaments, ja que abans treballava al mateix municipi que vivia i ara m’he dedesplaçar uns 7Km.

Alguns de vosaltres llegireu aquests post i no podreu evitar pensar… “Quin pallo més imbècil… deixa una feina que estaba de puta mare a una altre amb aquestes condicions?” Doncs no em queda més remei que donar-vos la raó, però hi ha una cosa que no te preu: La tranquilitat a la feina!

D’altre banda, destacar els esforços que he hagut de fer (i la meva parella també, és clar) però crec que són un bon reflexe del món laboral que tenim avui dia: les ofertes de treball ja no són tan bones com abans, menys sou, més hores, menys drets i més deures, menys beneficis, etc… tot per la mateixa feina…

Amics i amigues… si voleu canviar de feina, heu de ser conscients que una nova feina actualment no és sinònim de millora professional i personal… i és que de ben segur que haureu d’apretar el cinturó i abaixar-vos la faixa en molts aspectes. El meu consell és: feu-vos una llista de mínims (no de màxims) i sigueu exigents amb aquests mínims, no renuncieu que si no, al final,  haurem de pagar per treballar.

 

Que es fotin! (Part II)

Sembla ser que el govern llegeix els meus post per donar resposta a les seves accions més feixistes… I és que la nova noticia és el tancament de Carne Cruda, per que resulta molt cara (molt cara?). Val a dir que el programa havia doblat l’audiència i que és el programa amb més seguidors a les xarxes socials (i amb diferència!). Ara el PP ha posat (enchufat) a un altre director del programa, fent fora a Lara López, qui havia conseguit augmentar els radioespectadors i ha posat a Tomás Fernando Flores

 

Ja fa unes setmanes que felicitavem a RNE pel seu programa i pel seu incissiu contingut, però malauradament avui, hem de canviar el títol del post per que es fotin! a ens tornem a fotre!

Això mostra que cada cop que apareix qualsevol moviment de pensament crític, incissiu i capaç de cambiar consiencies, apareix la tissora del PP i s’ho carrega. Això ja passava amb Franco.

Aqui us deixo un parell de links per a que pogueu llegiur la noticia. En un d’ells hi ha la carta d’acomiadament Juan Gallego, locutor del programa i que no te cap desperdici.

Ànims!! i ja ho diu la cultura popular: “A todo cerdo le llega su san martín!”

webografia
http://blogs.tercerainformacion.es/diseccionandoelpais/2012/08/31/la-policia-del-pensamiento-cierra-carnecruda/

http://www.elmundo.es/elmundo/2012/08/31/comunicacion/1346416273.html?cid=GNEW970103

Arriven els impagaments

 

farà una setmaneta que el president de la Generalitat, Artur Mas, planteja al consistòri Català l’autonomia fiscal de Catalunya i intenta arreplegar “socis” en aquesta batalla.

Lluny de posar en conflicte la independència tributària de Catalunya (la qual estic en complet acord, PROU EXPOLI D’ESPANYA A CATALUNYA!), em fa dubtar de la realitat actual. i és que, per la poca experiència que tinc, he pogut comprovar que normalment una noticia d’aquest tipus vé encoberta per un altre de més greu. I el que em fa pensar és: “no estarà pretenent desviar l’atenció de quelcom realment més important?”

Doncs aqui llenço la meva. Fa dos dies va sortir a la premsa nacional que a Catalunya hi havien tres hospitals que no podien pagar les nòmines dels seus treballadors (inclosa la meva companya, que per desgràcia treballa al sector), ni tampoc a proveïdors degut al deute de la Generalitat vers els seus serveis públics.

Avuí la pàgina oficial de facebook de TISOC informa:

“Compartimos un mensaje que hemos recibido vía facebook. NO HAY DERECHO!!!!

“Hola molt bona nit, em poso en contacte amb vosaltres per informar-vos de la greu situació d’algunes de les fundacions i organitzacions de serveis socials de catalunya en aquests ultims dies a causa dels impagaments de la generalitat en els departaments de DGAIA i ICASS on moltes fundacions com ara ( guru) de la qual en soc treballadora no poden ni pagar le snomines dels seus treballadors i ni tan sols pagar proveidors … es una situació insostenible inadmisible de la qual ni usuaris ni treballadors en tenim culpa i per tan reclamem que la generalitat pagui allò que ens deu. Em poso en contacte amb vosaltres per tal de que ens ajudeu a fer difusió i sensibilitzar a la població, que tots s’apiguin el que esta passan i buscar solucions conjuntes i alternatives, se que vosaltres teniu molta magnitut en aixó de la xarxa social i ens serieu de gran ajuda. Att. Ylenia”

Aquest només és un exemple dels múltiples serveis que durant aquests mesos futurs es veuran abocades a la mateixa situació. i per aquest motiu llenço la meva pregunta:

Senyor Mas: No ha tingut temps el seu govern de demanar l’autonomía fiscal? quan el govern de Navarra i país vasc ho van proposar al govern i els hi van acceptar, no era bon moment?

No serà que pretén desviar l’atenció i conseqüentment les responsabilitats de les seves males gestions?

Els nostres impostos els paguem per a que aquests serveis BÀSICS quedin coberts, i no pas per mantidre-us COLLA DE LLADRES!!!

durant aquestes setmanes tot s’esclarirà…

Perseguint un somni

Ja fa deu anys que treballo en la dinamització sociocultural i durant aquest temps he tingut la possibilitat de viure l’expriència des de diferent tipologies d’equipaments i serveis adreçats a joves. Una experiència enriquidora des del punt de vista de l’atenció directe i de la gestió dels programes i projectes que s’en deriven.

Ara bé, amb els temps actuals i el context socioeconòmic, la crisi, el rescat al sistema financer, etc. em trobo en la tesitura del tancament de l’Equipament juvenil de referència,  dels projectes que es realitzaven, i de la reubicació a un altre equipament on ja es realitzen d’altres activitats i amb diferents col·lectius. Això m’ha fet replantejar quina és la opció d’equipament i servei necessàri i de com adaptar-ho a les necessitats reals de la població juvenil. Perdre l’equipament de referència és una pèrdua de catipal social importantíssim i de segur que la qualitat del projecte i al seva continuïtat es veuran afectades, però a quin nivel??

No obstant, també es planteja una possibilitat, una sol·lució, un reset total en les polítiques i començar de zero, pero amb l’avavntatge d’haver comès suficients errors com per no repetir-los. La possibilitat de perseguir un somni.

He pogut consultar un documetn força interessant (Equipament juvenil) el·laborat per companys i companyes del Barcelonès i el qual planteja infinitats de possibilitats. Però m’agradaría donar un pas més enllà i fer el que aquest estudi no fa: plantejar un model òptim.

Prenent com a punt de partida l’estudi de la diputació de Barcelona dels Equipament juvenil, podem visualitzar una categorització de la tipologia per tres nivells: El primer nivell, que són espais, sales aules força limitades, on es divideixen les accions de dinamització o assessorament/informació i el professional sovint ha d’excercir varies funcions. En el segon nivell, trobem un equipament amb més recursos i espais on fomenta l’espai de relació. L’equip de professionals pot esdevenir variat però amb la pressència d’un dinamitzador i un assessor/informador. I per últim el tercer nivell, un equipament de serveis Integral per a la joventut; amb diferents tipologies de professionals (Directors, dinamitzadors, coordinadors, Informadors, assessors especialitzats per àmbits, etc.) També es va fent referència a les possibilitats que cadascuna ofereix en quant als seus usos i de les multiples combinacions que es poden donar.

Sota el meu parer, s’ obvia, o simplement no hi ha l’atreviment de senyalar un camí, un far en mig de l’oceà. Doncs a

Catalunya, per sort, hi trobem bons exemples de que ha de ser la dinamització sociocultural en totes les vessants i com a punts de referència, no tan sols de joves i per proximitat, sinó arreu del territori català. En el document DINAMIZACION equipamientos por jovenes podem veure alguns d’aquests exemples.

 

Però quina és doncs la millor opció?

Segons el meu parer, l’objectiu final ha d’anar encaminat a la autonomia global del i les joves de la totalitat del col·lectiu, en aquests cas a la plena ciutadanía. Doncs esdevé vital crear un full de ruta per marcar els objectius a curts, mitjà i llarg termini i fer una valoració dels assoliments realitzats (de manera continuada per que una característica d’aquest col·lectiu és la volatilitat i adaptabilitat als temps canviants, i que per tant els indicadors no siguin fiables). Crec que aquests exemples que ens descriu Antonio Alcantara poden ser un bon objectiu a llarg termini.

Però com s’hi arriva?

Tot en la vida és un procés d’error-aprenentatge per tal de millorar i assolir fites. En la dinamització sociocultural amb joves no és diferent i cal que el projecte maduri amb el temps. L‘augment gradual del nivell de participació és la metodologia addient (tot i que no sol ser del gust dels diferents regidor i partitis polítics) i cedint progressivament el grau de gestió. El full de ruta pot ser de dues maneres:

  1. Segons el model de gestió:
  • Gestió municipal: No cal corre riscos. L’objectiu principal és la consolidació de la regidoría. Molt control sobre les accions que es duen a terme.
  • Gestió externalitzada: hi ha la possibilitat d’externalitzar les responsabilitats (Assegurances de Responsabilitat Civil, externalitzar els treballadors, etc.). Perdua de la imatge institucional i apropament al col·lectiu.
  • Co-gestió: Cessió d’espais i transparéncia en la gestió (cessió de part de la gestió per actes i activitats i cessió de sales). Es poden crear comissions de treball que treballin de manera autònoma però coordinades amb els referents técnics de joventut.
  • Autogestió: Cessió de gran part de la gestió de l’equipament. Concessió a una entitat o col·lectiu aspectes tals com la programació; cal anar retirant els suport econòmics i humans per part de l’administració, ja que sinó pot crear dependència i el conseqüent retorn al punt anteior.
  1. Segons la participació:
  • Participació passiva: Participar de les activitats com a comsumidor i/o espectador. Creació municipal de programes que contemplin els diferents aspectes referents al col·lectiu jove (formació, treball, oci i lleure, oci nocturn, esports, etc).
  • Participació directa: Participa directament en la organització d’actes i activitats. Tenir en compte incloure entitats i col·lectius joves. Assessorament directe en aspectes referents als i les joves.
  • Participació plena: Autoroganitzar actes i espais. Poden formar part de l’equip técnic de joventut en aspectes integrals com gestió d’activitats, d’espais, de pressupostos municipals, etc. Això permet plena confiança entre l’administració i el col·lectiu jove.

Finalment, totes les polítiques hauríen d’anar adreçades a La participació plena dels i les joves i orientada a l’autogestió del seu pròpi temps i dels seus pròpis interessos. Això garanteix que les accions que es duen a terme sempre tindran l’aprovació de la ciutadanía i la seva cosneqüent complicitat. És per tant una ocasió per treballar un discurs comú, treballat i coherent per tald e fer que aquest somni es faci una realitat.

Bibliografía

  • ELS EQUIPAMENTS JUVENILS A ESTUDI. Diputació de Barcelona. Estudi elaborat per l’equip de La Carpa Recerca i Eines per la Transformació Social, conjuntament amb el personal tècnic de l’Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona, i dels tècnics/quesmunicipals de Joventut participants en les diferents fases del projecte realitzat. Desembre de 2010
  • Alcántara Alcántara, Antonio; (2009);Dinamización en equipamientos y proyectos socioculturales gestionados por jóvenes.; en http:quadernsanimacio.net; nº 10; julio de 2009; ISNN 1698-40

Encenent la guspira: Polítics Vs Técnics

Una de les característiques principals és l’estret vincle entre la política i les praxis en la dinamització sociocultural. Els professionals que hi treballem ens trobem en situacions on les dessicions polítiques i els nostres valors i moralitat es contradiuen, abocats a realitzar i dir coses que no sentim pas nostres. Però quin és, doncs, el nostre paper en tot això?

Sincerament, crec que ens trobem en una situació privilegiada, per poder fer-nos escoltar, però no de qualsevol manera, no a qualsevol preu. Sóc conscient que el nostre lloc de treball trontolla cada cop que contradiem una dessició politica però tenim una arma que ells no tenen i no ens poden arrebatar: La nostra formació i experiència.

L’altre dia, en una conversa informal, un col·lega de professió em va dir: “Actualment, el temps de validesa d’una dessició politica és de 24h”. Aquesta frase em va fer reflexionar sobre aquest fet que pel que veig és generalitzada. Ens trobem en una situació de constants canvis, retallades, rescat fiancer, etc… i sabem que hem perdut en poder de pressa de decissió; però a quin grau li afecta a un polític municipal? i a nosaltres?

Doncs bé, la resposta és fàcil: en la capacitat de reacció vers les problemàtiques i les necessitats socials.

Els polítics brillen per la seva ausència ja que no apareixen en els moments més complicats. S’amaguen en els seus despatxos i llençen indicacions contradictòries a tort i dret. És evident que tota aquesta situació els supera, incapaços de donar resposta a les demandes socials  en lloc de canalitzar-les. Per a més inri, recordem que cada cuatre anys hi han unes eleccions, amb canvis de govern, i conseqüentment de politiques i directrius que afecten directament a la ciutatdanía.

Hem de seguir les seves directrius, trencant amb dinàmiques (que hom coneix la feinada que costa generar-les), projectes, i col·lectius per ordre politic? Hem de deixar d’escoltar a l’usuàri? quina continuïtat poden tenir les nostres accions si deixem que ells decideixin? hem de ser el braç executor de les seves (in)decisions? En quina posició ens deixem a nosaltres com a professionals, realitzant accions que sabem que no són ni seràn eficients?

Tot aquest panorama dantesc es dona lloc quan els professionals ens creiem els discursos que els politics generen, canviants a petició dels interessos momentànis i personals (no oblidem que una carrera política no és més que una successió d’èxits socials  i autoproclamats com a pròpis), i a per colmo els fem nostres i ens els creiem.

Doncs jo dic PROU!

De que us han servit anys d’estudi? I tot el vostre vagatge personal i professional?

Doncs és hora de posar-ho en pràctica!

El debat, és obert!

Benvinguts a dinamitzar en temps de crisis

Hola a tots i totes,

Aquest bloc neix amb la finalitat de plasmar les inquietuds al voltant de la dinamització Sociocultural i del món que l’envolta. Pretenc crear un espai d’autoreflexió i de debat intern i extern amb les dinàmiques que es generen en el món laboral d’aquest sector.

Mica en mica desgranarem la realitat d’un filó d’ocupació, sovint poc reconegut ,però vital per al desenvolupament de les polítiques Municipals i posant èmfasi en el context socioeconòmic actual en el que ens trobem el qual esdevé indisociable de qualsevol anàlisi o reflexió.

Espero que trobeu interessant i que compartiu les vostres opinions amb nosaltres.

Benviguts i fins aviat!

Bloc a WordPress.com.