21 dies… buscant feina! Viure l’Atur

Feia temps que no actualitzava el bloc, i un comentari nou m’ha motivat molt i he decidit escriure per tancar el cicle de posts recerca de feina per dos motius:

En primer lloc, He viscut en primera persona i per primer cop a la meva vida l’experiència de viure la situació d’atur… UNO MAS EN ESPAÑA!!! Per posar-vos en antecedents, la cosa va anar més o menys així:

Després d’un any 2014 dur a nivell professional i personal per varis motius,  el projecte on treballava va canviar ; o el que és el mateix en el precari sector de l’animació sociocultural, em van acomiadar de la feina.

Es van apropar les eleccions municipals del 2015 i els polítics de l’Ajuntament de torn (amb el suport incondicional dels técnics de referència), van pensar que canviant el projecte de Joventut, aconseguirien uns quants vots (o en el cas dels técnics, una palmadeta a la espatlla). El nou GRAN projecte era una retallada de la meva jornada laboral, passant de jornada completa a mitja jornada, això sí, amb els mateixos projectes i objectius a assolir amb la meitat de temps!

Ja feia temps que em rondava pel cap un canvi de feina, pot ser de sector; i com vaig fer bondat durant molts anys abans, tenia cotitzat un bon grapat de mesos amb un atur més o menys digne. A més tinc la sort de tenir una parella que em recolza en les meves decissions i vaig decidir a fer el salt (…al buit). He de dir que no va ser una decissió fàcil i que no ho vaig passar gens bé!

Al reduïr-me a la meitat la meva jornada laboral, em vaig veure “obligat” moralment i professionalment a NO acceptar la nova oferta. A més em van comunicar que per al nou projecte estaven interessats en una persona amb Grau i preferiblement amb el màster de joventut o gestió cultural per al bon funcionament del projecte, titulació i màsters que jo no he cursat. En poques paraules: “volem algú amb més formació que tu i menys experiència, i que per la meitat de sou faci la mateixa feina”.

Vaig marxar amb el cap ben alt i expressant amb claredat als meus superiors que la millora i continuïnat del projecte no podia passar per reduir les hores d’atenció al projecte: d’això s’en diu retallada!

Tambe vaig voler deixar constància que la continuïtat d’un projecte va molt lligada amb els professionals que hi treballen, amb la implicació al projecte i amb la motivació. Els vaig plantejar quin nivell d’implicació i continuïtat podía tenir un/a treballador/a amb carrera (grau o diplomatura) i màster en treballar mitja jornada, amb un contracte per obra i servei, amb un sou de menys de 700 €, en torns de matí, tarda i caps de setmana?

Finalment els vaig exposar la meva opinió, més o menys de la següent manera:

“No estic disposat a acceptar les condicions que s’ofereixen, ja que la feina que s’ofereix està molt per sota dels requeriments per accedir al lloc de feina. Per desenvolupar aquesta feina, la titulació i la formació que s’ha de tenir és un Cicle Formatiu de Grau Superior, i no pas una titulació de grau i encara menys de màster. El que oferiu, i perdó per l’expressió, és un contracte basura, a mitja jornada i a dedicació complerta (matins, tardes i caps de setmana). Esteu fomentant la precarització laboral (i des de l’administració local!!!… Això no ho vaig dir però ho penso).” Acompanyat d’un “moltes gràcies per tot i us desitjo el millor” o similar, vaig maxar amb més o menys dignitat.

Un cop sense feina, encara vaig tenir l’oportunitat de viure una dantesca trucada per telèfon de l’alcadable de l’Ajuntament de torn, demanant-me informació sobre el meu procés d’acomiadament, per veure si podia treure algun que d’altre vot amb la informació que podia extreure de mi…. Em va preguntar quins eren els motius reals del meu acomiadament ja que tots els usuàris del servei parlaven maravelles de la meva feina realitzada, al que jo vaig contestar de la manera més correcte possible, dient-li: ” Perdoni, molt Honorable Sr. Alcaldable, però crec que no sóc pas jo qui ha de contestar a aquesta pregunta; jo li puc repetir els motius que m’han dit a mi, però que suposo que vosté ja coneix. Ara bé, li he de reconèixer, que la seva trucada em reafirma en l’opinió que tinc, que alguna altre cosa deu haver passat i que, ni a vosté ni a mi, ens han volgut explicar. Sento no poder ajudar-li més.” Bé, una anecdota més a la llista…

Estar a l’atur no és estar de vacances

Vull fer una esmena a com es viu l’atur que en el meu cas, no va ser triat, sinó impossat. Això comporta unes emocions que es viuen intensament: Pors, inseguretat, depressió, frustració, etc…

Quan et fan fora del teu lloc de feina sempre hi ha implicit un missatge, que no es diu, però que està allà: NO SERVEIXES PER AQUESTA FEINA!

En el meu cas, em va desanimar moltíssim. Pensar que la feina per la qual t’has format, has invertit temps i esforç, per la que gaudeixes i si cal et desvius, per la que t’impliques i per mal de caps que et pugui donar, estimes. Per tot això que has lluitat tota la teva vida, simplement, no serveixes.

Sort que em considero una persona forta i vaig voler pensar que era una opinió personal, sense valorar la meva tasca professional. A la vida ens trobem amb persones més o menys afins, però el que tinc clar, és que a la feina, s’ha de separar i treballar per un objectiu comú, que en el meu cas, al treballar en el sector social, són els usuàris als quals m’adreço: Els Joves. Estic convençut que la meva feina amb el col·lectiu de Joves no ha estat la millor de totes, però sí que hi he possat tota la meva passió. He gaudit els millors i pitjors moments a nivell professional, he après moltíssim, m’he trobat amb persones maravelloses i persones que no, he tingut exits i fracassos… Ho he viscut al màxim!!!

En mig d’aquest mar de sentiments, el més normal és que sortim de la nostra zona de comfort per entrar en la de pànic. I en mig d’aquest pànic a sobre has de tramitar a contracorrent l’atur. Hora de buscar a contracorrent papers oblidats, de fer viatges d’aqui cap allà i cues interminables, apurant al màxim (no per voluntat pròpia) el temps de 15 dies per aconseguir l’atur. Us asseguro que no és pas un mes de vacances percissament…. Et dona temps de replatejar-te la vida i donar-hi voltes, mooooooooltes voltes a les coses….

Hora de posar en pràctica els auto-consells

Un cop m’he assegurat que tot és correcte, tinc el meu compte al “sepe”, he consultat mil cops la nòmina i el dia de cobro, em proposo començar la meva recera de feina. Vaig actualitzar el meu CV, les diferents xarxes professionals i consultar i tirar Curriculums a totes les ofertes laborals del sector.

Un cop ja coneixía de memòria totes les ofertes existents, alguna que d’altre entrevista sense èxit i una mica més de frustració, vaig decidir fer públic que em trovaba a l’Atur. Vaig viure aquesta situació com un fracàs i durant cert temps no vaig voler dir que estava a l’Atur, per vergonya, per no voler parlar del tema, per que pot ser necessitava temps per assimilar la meva nova etapa… He de reconèixer que em va costar!

Un cop “superades” les pors, vaig agafar el carro de la compra i vaig anar al mercat setmanal del meu municipi, cosa que m’agrada fer quan la feina i el temps m’ho permeten. Aquell matí havia decidit explicar a tothom que em trobés, que estava a l’atur, normalitzar la situació… Em Vaig trobar amb un vell conegut, i quan em va preguntar el típic “que tal?” jo li vaig dir “doncs mira tu, a l’atur!”. Vaig pensar que havia superat la situació amb èxit, i crec que amb bona nota. Em vaig sentir desofegat i bé amb mi mateix.

Aquest insólit fet, aquest decissió d’explicar, aquest pas de superar-me a mi mateix va acabar sent la raó per la qual, un mes més tard de perdre la meva feina, rebía una trucada dient-me que aquell vell conegut m’havia recomanat i que si podía enviar-li un CV i veure’ns algun dia amb la responsable de meu actual lloc de treball.

I ara, després de rellegir amb certa distància el que vaig escriure en els diferents articles de 21 dies… buscant feina! he de dir que no vaig fer pas una mala feina! Us recomano paciència i seguretat en vosaltres mateixos/es que segur que el millor està per arrivar!

 

El segon motiu pel qual tanco el cicle de posts de “21 dies… buscant feina!, i ara que he rellegit l’article abans de postejar-ho, és aquest aire que hi ha d’acomiadament. El meu nou lloc de feina també ha comportat un canvi de col·lectiu. He deixat de treballar amb joves per passar a treballar amb discapacitats… Dos móns ben diferents però amb els que gaudeixo molt treballant.

Aprofito per dir un “fins aviat” i no pas un “adeu” a tots/es els/les joves, companys/es, profes i mestres, jefes/as i altres persones que m’he trobat pel camí. Em despedeixo amb el convenciment que he fet tot el que he pogut i encara més convençut que queda molt per fer! Us animo companys/es, Informadors/es juvenils, Animadors/es Socioculturals, monitors/es i altres categories professionals del Lleure Educatiu i Social amb Joves a seguir lluitant per uns projectes de qualitat, per unes condicions dignes de treball i per un sector més just que avui dia és, sota el meu parer, vulnerable i necessàri però sota el parer dels polítics i gestors de torn, prescindible.

 

Fins aviat, joves!

Anuncis

One thought on “21 dies… buscant feina! Viure l’Atur

  1. Retroenllaç: Canvi de feina, canvi de col·lectiu!!! | Dinamitzar en temps de crisis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: